Història

Però no sembla això el més cert, ja que abans d’aquest any 1331, en el Llibre de Repartiments d’Oriola se li esmenta ja amb el nom de “Aben-Redvan”, que significa: “Dels fills de Redován”; el que clarament fa referència a un propietari d’idèntic nom al del referit General, però bastant anterior a ell.

Ginés Pérez de Hita, historiador, que va viure entre els anys 1544-1619 en el seu llibre “Guerres Civils”, nomena la família dels Reduanes entre els nobles i preuats cavallers moros de Granada, que procedien del Marroc.

Des dels primers anys dela Reconquesta (1242-1243) va pertànyer a la il·lustre família dels MIRÓN, de la qual encara queda record a la nostra horta (El pont Mirón).

Entre els senyors d’aquest cognom destaquen: D. Fernando Miró, senyor de Redován, en temps de l’infant D. Fernando, 1329, senyor d’Oriola i Marquès de Tortosa, i que segons l’historiador Martínez Paterna, va ser el seu mestre de camp, quan la presa de Jumilla. També D. Francisco Miró, senyor de Redován en 1383. En 1399 sostenia dura guerra civil contra D. Ramón de Rocafull, senyor d’Albatera.

La primera baralla destacable i de la qual es té constància es remunta a l’any 1380; ve protagonitzada per les cases dels Rocafull i els Mirons, titulars dels senyorius d’Albatera i Redován. La qüestió es va iniciar entre cert López Álvarez, amic dels Rocafull, i els fills de Francesc Mirons. L’origen d’aquesta disputa també s’ha atribuït a un segon motiu, l’abandó per part d’un dels Rocafull d’una jove Soler, la família es trobava vinculada als Mirons, donant lloc a un trencament de festejos en cadena que va acabar sembrant el desordre i desconcert a la vila.

Davant aquestes situacions, les autoritats s’alineen en tots dos bàndols; els enfrontaments transcendeixen al camp; es produeixen els primers homicidis i ha d’intervenir directament el Rei. Els caps de cada fracció són cridats ala Cort, a Oriola actua un comissari regi amb plens poders. Finalment, l’assumpte queda resolt mitjançant arranjaments pecuniaris, satisfaccions verbals, compromisos de treves per escrit i algun desterrament temporal.

Pel seu matrimoni amb una filla de D. Francisco Miró, l’any 1401 era Senyor de Redován D. Bernat Tapiols, romanent fins 1490.

Tot i que les vessants de la nostra serra van ser sempre lloc acollidor (en ella s’han trobat vestigis d’antigues civilitzacions), la veritat és que l’actual població arrenca del temps en què van ser senyors de Redován, la Ilustrefamilia dels SANT-ANGEL.

Els últims anys dela Reconquistadejaron aquest lloc reduït a una gran Alqueria o petit llogaret, dependent de la ciutat d’Oriola.

L’any 1490, Jaume Sant-Angel va comprar a la família Mirón el Senyoriu de Redován, que “no era més que una gran Alqueria i havia de ser millor terra i més horta del que és avui; perquè la sèquia de Escorratel anava molt més amunt; però amb les avingudes de les rambles creix i s’alça la terra i decreix l’horta al faltar l’aigua “. (Anals d’Oriola, P. Bellot).

En Jaume Santàngel, natural d’Oriola, senyor de Redován, valgut del Cardenal Arquebisbe de Toledo Ximénez de Cisneros, és nomenat pel Rei Catòlic Fernando II d’Aragó Vaig ballar General d’Oriola el 1491.

Els Santangelos van ser cavallers dela Reconquistade València i dels més notables senyorius d’aquests regnes i van gaudir d’aquesta possessió durant molt de temps en íntima relació amb l’aristocràcia oriolana, servint Redován per la seva proximitat a Oriola, com a lloc d’esbarjo i esport.

A l’any següent (1491) de comprar el Senyoriu, D. Jaume, confiant en els bons serveis que havia fet per Oriola, la seva pàtria, sent privat del Rei Catòlic, va proposar al Consell dela Ciudadque volia poblar la seva heretat de Redován de cristians i moros , i havia començat a obrar, en la qual cosa havia de gastar molt i que la població seria difícil si no els atreia amb algunes llibertats. Per tant, suplicava al Consell que als nous pobladors els fessin francs de cisa i mur.

El Consell va encomanar als Jurats, que veiessin de quina manera es podia fer que fos a gust de D. Jaume i el manifestessin en un altre Consell.

Feta relació i consultat aquest punt, li van concedir franquesa de cisa i dret de mur per 20 anys (Anals d’Oriola, P. Bellot).

Realitzades les obres i poblat el lloc, es va confirmar el Senyoriu per Decret de 15 de maig de 1501, del Rei D. Fernando II d’Aragó i V de Castella i de la seva esposa Dª Isabel.

Seria molt interessant trobar aquest Decret dels Reis Catòlics, ja que potser en ell tingui origen l’emancipació de Redován de la ciutat d’Oriola ja que, desconeixent fins avui aquesta dada, i sabent amb certesa que quan va pertànyer el Senyoriu ala Comunidadde Pares Dominics del Col·legi de Santo Domingo, era el rector del Patriarcal Col·legi qui posava i deposava als alcaldes d’aquest poble, és de suposar que aquest privilegi o independència ho van tenir també els senyors anteriors, és a dir, que tingui el seu origen en l’esmentat Decret dels Reis Catòlics en confirmar el Senyoriu.

De ser això així, Redován es va independitzar d’Oriola el 15 de maig de 1501 pel Decret dels Reis Catòlics, sent Senyor de Redován D. Miguel Jerónimo Sant-Angel.

La família SANT-ANGEL posseïa en propiedadla Batllia Generalde Oriola per privilegi dels Reis Catòlics, potser com a recompensa a l’ajuda que aquesta família els va prestar en les guerres de Granada.

Sistema econòmic de la comarca

Els cronistes dibuixen per al segle XVII un paisatge agrari pràcticament similar a la centúria anterior. Persistia el domini arrendista. La vinya arribaria a ocupar un destacat lloc en la producció local de Redován. La morera i l’olivar coneixerien una apreciable expansió; altres plantes com els fruiters, hortalisses o l’arròs, aconseguirien rendiments importants. El cultiu del blat ocupa un sector que cal considerar en gairebé todala Baix Segura, conreant-se en les millors terres i obtenint excel·lents collites, el que va contribuir al seu elevat consum.

La seda va contribuir de manera molt destacat en el procés d’expansió de l’agricultura comarcal, apreciant a finals d’aquest segle un important increment. L’auge que va tenir la producció de moreres va afectar negativament els planters de vinya, tal com es pot desprendre de l’important descens de la producció vinícola en aquest mateix període.

Finalment, la planta de la sosa es consolida a la meitat del segle XVII com a important producte comercial, l’exportació és fonamental per a la reactivació de l’economia comarcal.

Durant anys la petita o mitjana propietat va continuar predominant en l’horta oriolana. No passa el mateix en els llogarets i dependències d’Oriola, Catral, Callosa, Almoradí, Guardamar, etc., on la propietat es va fer més freqüent com més allunyat es trobés el paratge del nucli urbà principal. Algun d’aquests llocs van acabar caient sota el règim dominical, com és el cas de Rafal, Molins i Redován.

Estructures socials a Redován: senyors i vassalls

Els dominics, propietaris dela Universidadde Oriola, van dominar a través d’ella la vida intel·lectual de la comarca. Posseïen poder econòmic suficient com per adquirir folgadament el llogaret, termes i senyoriu de Redován, passant a formar part de les propietats dels frares ja en 1632.

El Col·legi de Predicadors de la ciutat d’Oriola constituïa, juntament amb el Capítol Catedralici, la Instituciónreligiosa més important de la comarca, alhora que mantenia estreta relació amb l’àmbit cultural a través dela Universidadde Oriola. Integrats aquests organismes per dominics, era, però, alguna cosa més que les seves vinculacions amb l’explotació agrària el que constituïa el suport econòmic de la ciutat. Entre d’altres aspectes es podria esmentar el capítol de préstecs i la condició que ostentaven de “senyor de Vassalls”, la qual cosa els proporcionarà nombroses i variades fonts d’ingressos.

A excepció del senyoriu de Redován, les condicions que regulaven les relacions entre el senyor feudal i els vassalls en els anys immediatament posteriors a 1609, constitueixen actualment una incògnita difícil de precisar pel que fa al Baix Segura. Si els capítols concertats entre els veïns del lloc de Redován i el Col·legi de Predicadors de la ciutat d’Oriola han de servir-nos d’exemple; caldria assenyalar que la refeudalización observada en altres Cartes de poblament del País Valencià no van suposar a Redován una duresa extrema per al vassall sotmès al senyor. Potser va haver d’influir de manera decisiva el pes d’una tradició de relacions menys dures de les que, de moment, es pretenien imposar. D’altra banda, actuava a favor dels vassalls la dramàtica despoblació que assolava la comarca i que impossibilitava als senyors el sobreposar-se a les seves exigències davant el temor de no disposar de mà d’obra que conreés les seves terres. En tot cas, la capacitat de resistència dels vassalls de Redován van obstaculitzar les pretensions del senyor feudal i les possibilitats de refeudalización que la classe feudal va aconseguir en altres parts del regne.

Adjudicació del lloc de Redován

L’adjudicació del lloc de Redován, però, no es va resoldre a favor de dit D. Jerónimo Rocamora, sinó que va ser el Col·legi de Predicadors qui, havent-se retret en la seva postura, va resoldre la compra de Redován seguint la trajectòria iniciada en la línia de inversió creixent en l’adquisició de terres.

D’aquesta manera, reunits els veïns de Redován, juntament amb representants del Col·legi, es va acordar per ambdues parts acceptar i aprovar els capítols signats per D. Jerónimo Rocamora, amb la modificació d’un d’ells a favor dels nous vassalls. L’escriptura d’acceptació es signava el 4 de gener de 1615 e el 7 d’abril del mateix any i el Col·legi s’obligava a redimir, sempre que es rematés aquesta compra a favor seu, les dues mil lliures dels censos; el pagament de les pensions corresponents mentrestant no es redimiesen.

D’una Decret dela Reial Audienciade València, el 2 de maig de 1615 quedava rematat el lloc de Redován pel preu de12000 lliures, a favor del Col·legi de Predicadors, prenent la veritable possessió el 12 de gener de 1616. Els dominics es convertien així en senyors i posseïdors de:

“tot lo terme, territori, montañas, dehessa, e de tot lo territori, e terra culta e inculta, plana e montuosa…juntament ab los fruits, rendes, y emoluments a senyors pertanyent jurisdiccio alfonsina civil y criminal y ab tots los drets, termes y petinencies de aquell”.

Rendes de Redován a la 1a meitat del segle: el terme de Redován es componia en aquestes dates de l’horta de Redován i Hortanova i el Camp del Ramblar. L’horta de Redován es repartia entre enfiteutas que pagaven un cens en diners, comprès entre els cinc i els vuit sous per tafulla ia les terres novament establertes a partir de 1700, les pensions corresponents a un cens redimible imposat per valor d’aquest establiment. Hortanova i part del Ramblar eren conreades directament pels dominics, utilitzant treball assalariat; la part restant del Ramblar per enfiteutas i “a terrague” o partició de fruits consistents en la setena part de la collita.

L’evolució de les rendes en diners procedents dels drets emfitèutics de Redován mostra un estancament al llarg de la primera meitat del segle, donades les escasses possibilitats d’estendre el cultiu. Però sobretot a les adquisicions del domini útil per part del Col·legi, reduint així les propietats dels emfiteutes. Propietats que el Col·legi explotava directament mostrant un creixent interès per l’explotació capitalista de la terra quan les relacions feudals no podien ser endurides o quan el valor econòmic del cens emfitèutic s’havia menyspreat en excés. Aquesta tendència no queda molt clara del tot, però pot ser simptomàtic que els dominics concedissin noves parcel·les sobre les quals imposaven censals pel seu valor, alhora que s’apreciaven els anomenats “Quartos de Redován”, cedits anteriorment en emfiteusi.

L’any 1743 representa un punt d’inflexió important en el nombre de pobladors que també reflectia l’evolució dels censos emfitèutics i de la superfície conreada per aquells. Alguns d’ells van haver d’abandonar el lloc, però al final del període ja s’havia recuperat la població anterior. La que no va aconseguir tornar al nivell inicial va ser l’extensió de les terres cedides, després de la compra realitzada pel mateix Col·legi de 188 tahúllas- que constituïen els “Quartos de Redován” – i algunes més per conrear-per compte propi. Tot i que no es posseeixen dades per a les tafulles cultivades per enfiteutas de l’horta de Redován anteriorment a 1734, es poden comptabilitzar per a aquest any la suma total de 1532, una quarta i tretze braces. En 1743 aquestes havien descendit a 1346 i deu anys més tard -en 1753- eren 1360.

Elecció de parròquia: primer rector de Redován

En 1602 es va triar parròquia i va ser nomenat rector de la mateixa a D. Agustín Cáspedes i Oria Castellà, que va ascendir els drets a300 librasanuales.

El “Palau”

Durant l’exercici del rector D. Esteban Ferrer i Galindo es va acabar de construir el Palau que actualment ocupa, reformat, l’Ajuntament de Redován, i la conclusió data de 1726, sent rector el Reverendíssim Pare Fra Domingo Fenoll.

En el seu origen estava dotat de “diverses sales, alcoves i cambres d’estudi, menjador, cuina, rebosts, bonica vista i diversos balcons de ferro; les seves sales estaven adornades amb més de quaranta retrats de sants, pontífexs i escriptors dela Ordre “.

Segons el Manuscrit del Magíster Montesinos, l’any 1782 es van afegir cortines, taules i diversos mapes del Mestre i Rector Fra Antonio Gálvez. En aquest palau, amb escales separades i porta al carrer, hi ha la sala de l’Ajuntament, amb el seu arxiu, taules i cadires; a una banda hi ha l’almàssera on es va fabricar l’oli de tots els pagesos del terme de Redován. Al davant es troba la real presó. El mas era molt ordinari i el veïnat, molt pobre.

Cap a mitjans dels anys 70, sent alcalde de la població D. Antonio Ruiz Lizón, va ser modificat i habilitat per Consistori Municipal. Actualment a l’any2000 haestat novament restaurat, modernitzant les seves dependències, fent-les més funcionals i modificant el seu aspecte exterior, conservant part dels elements tradicionals.

Segons anotacions d’Antonio J. de Cavanillas cap a l’any 1800, en la descripció que fa dels pobles i paisatges dela Baix Segura, apareix Redován al peu de la serra. En les arrels meridionals de l’escarpat muntanya queda Redován, poble de 124 veïns.

La guerra contra Napoleó, iniciada el maig de 1808, va portar amb si l’augment general d’impostos en tot el territori. Les dificultats econòmiques, propiciades per les catàstrofes climàtiques i els brots d’epidèmies, van esquerdar les afeblides arques municipals.

També en el nostre municipi es va sentir la intensitat de la guerra, ja que joves homes entre 16 i 40 anys van ser allistats.

En l’aspecte econòmic, la Vega baixés va veure assolada pels desastres naturals (sismes) de març de 1832. El balanç de la tragèdia va ser de nombrosos ferits i malalts, i importants pèrdues materials.

En els anys successius es van produir dures reaccions socials. La mort del rei a la fi de setembre de 1833 va deixar lliure el camí als moviments latents des d’anys anteriors. El moviment carlista en la Comarcadel Baix Segura i particularment a Oriola, s’intensificava.

Entre 1839 i 1840, el règim liberal va entrar en vies d’estabilització i la lluita política, encara que en repetides ocasions es servís de les armes, va seguir altres procediments; es tractava de l’enfrontament entre els moderats i els progressistes.

Després de la breu experiència republicana; Espanya comença un nou camí política marcada pel sistema dela Restauració. Deesta etapa es conserva a l’Arxiu municipal el Llibre de Sessions on apareix el cens electoral de l’any 1889.

En 1847, Redován comptava amb 160 cases, inclòs el Palau del Col·legi de Predicadors d’Orihuela. La seva indústria consistia en cinc molins d’oli i alguns telers. La població de fet era de 1591 habitants i la de dret de 1665. Segons l’estadística de 900, saben llegir 58 homes i 56 dones; llegir i escriure, 143 homes i femelles; no saben llegir, 571 homes i 715 femelles.